La Llavoreta, Associació de consumidors i productors de productes biològics, va tancar a l’octubre del 2012. Va començar a funcionar cap el 1996 a València. Cap a l’any 1998 vaig ser president durant un parell d’anys. En aquella època érem uns 100 socis i pel que m’han explicat, quan tancaren eren formalment uns 100 socis, encara que unes poques desenes eren actius i anaven a comprar. Com a president estava per l’expansió en nombre de socis, ja que pensava que fomentar l’agricultura biològica no és era per a un grup reduït de gent, si no per fer-la extensiva a tot el món. Pensava que una vegada aconseguit una certa quantitat de socis en la tenda del carrer Azkàrraga, que era a on estàvem en aquell moment, era interessant d’anar creant altres tendes en altres punts de València. La meua sorpresa va ser que hi havia gent que estava en contra de l’expansió. Jo no entenia en aquell moment el perquè estaven en contra. Més avant vaig començar a identificar eixa actitud en altres àmbits “alternatius”. Al llarg dels anys, he entès que era una por a no saber gestionar una entitat gran i que es poguera descontrolar. Ara bé, crec que el no haver assumit el repte de créixer sòlidament i sosteniblement, ha portat al tancament de la Llavoreta. Per que la por produïa un tancament de certs socis en sí mateixos, una endogàmia que impedia contactar amb la realitat social per difondre extensament l’agricultura ecològica. No dic que siguera fàcil l’extensió; de fet un projecte més sòlid, en principi, com era Terra Sana, la cooperativa de productes ecològics, fomentada per La Unió de Llauradors, va acabar la seua vida molt abans que la Llavoreta.

Al llarg dels anys he conegut projectes, especialment tendes d’este estil, que s’han iniciat a València i quasi tots han acabat tancant. Algunes voltes la gent m’ha dit “és que als valencians no els interessa ni l’agricultura biològica, ni el comerç just”, això només és un factor però que no explica tot, ni molts menys. En eixes botigues que he conegut, la gent que portava els negocis tenia molta il·lusió i molta ideologia però eren insulsos o antipàtics en el tracte amb els clients. I ja no parlem de poca traça comercial, poca destresa d’atenció al client, etc. Acompanyat a això, el que he observat sovint és una aversió sobre temes com el màrqueting, de gestió d’equips, de foment de la clientela, etc. i per extensió, de l’interès de fomentar empreses; ho relacionen amb manipulació, consumisme, etc. És com dir que tenir un ganivet és d’assassins per que algunes vegades s’utilizen per a matar a persones.

Sovint he trobat gent que té la idea que muntar un negoci necessàriament es guanyaran diners. Res més lluny de la realitat. En diferents estadístiques, es mostren que una alt percentatge de les empreses, siguen autònoms o tendes/tallers amb pocs empleats o inclús pimes, no sobreviuen més enllà dels 5 anys (en els temps actuals deu de ser menys temps). I de les que sobreviuen, només una xicoteta fracció es “folren”. De manera que muntar un negoci, no és una tasca tan senzilla com sembla; requerix molta més preparació.

Per una altra banda hi ha molta gent que pensa que, per triomfar, necessàriament s’han de fer coses “lletges”. Estes persones fan una connexió desencertada; com que veuen que alguns dels que tenen èxit empresarial fan coses deshonestes, pensen que per que funcione un negoci, necessàriament s’han de fer coses deshonestes. Això fa que la gent tinga por de “pecar”, en lloc de pensar de com s’ha d’organitzar per muntar un negoci honest, pròsper i sostenible.

Quan en “La Llavoreta” Verds Equo/Compromís parlem de crear economia verda o de la economia del bé comú, és interessant que comencem a comprendre que no sols cal canviar el sistema econòmic. A més cal fomentar que la gent aprenga a gestionar, que la gent s’interesse per muntar negocis. Sovint critiquem als oportunistes que fan negocis verds, però si nosaltres no els fem, de què ens queixem?

Ens preparem per a potenciar les nostres associacions i empreses verdes i a fer-les sostenibles i sòlides?