Article publicat en castellà en Verdes y Libertarias

Vaig començar en el moviment ecologista en la meua adolescència, allà per l’any 1978. Des de fa més de 20 anys em dedique professionalment a la psicoteràpia, coaching, formació en comunicació i habilitats, canvi personal/professional, entre altres matèries. I milite en partits verds des de fa uns 10 anys.
Allà per l’any 2011, jo estava en el secretariat d’Els Verds Esquerra Ecologista P. V. (partit fundador de Compromís) i la Coordinadora Verde començava a funcionar. Van haver-hi una sèrie d’experiències que em van ajudar a entendre alguns dels factors que fan que el moviment de la política verda estiga tan mal, des del punt de vista de la conducta humana.
Per aquella època apareix en castellà No pensis en un elefant, de George Lakoff, amb el qual prenc consciència d’un dels problemes de comunicació greus que afecta negativament a les ecologistes/verdes, pensar a la contra: “no als combustibles fòssils”, “no l’exterminació d’espècies”, etc. Missatges que a penes tenen impacte en el públic en general.
Una altra experiència que em va descol·locar va ser que en SETEM, ONG de la qual sóc soci, van avaluar uns tallers de consum responsable que van estar realitzant voluntàriament durant anys amb persones que tenien interès a fer el seu consum més ecològic, més solidari. El resultat va ser bastant revelador; el consum de les persones que van passar per aquells tallers a penes havien canviat, la qual cosa em va portar a pensar que alguna cosa no s’estava fent bé. Com sempre, tenir bons propòsits no significa aconseguir els objectius que perseguim.
Més endavant, descobrisc una empresa dedicada a la comunicació verda, Futerra, que fa recerques empíriques sobre com comunicar diferents aspectes amb el que em faig més conscient de l’errat que fem la comunicació verda. I remarque empíricament, per que hi ha bona part de les recerques que són teòriques. La qual cosa, per primera vegada em vaig emocionar veure que havien eixides clares de comunicació verda per a impactar positivament. D’altra banda vaig haver de manejar la meua frustració ja que durant anys els meus companys de partit no entenien de què els parlava.

En 2010 vaig participar en la II Universitat verda, organitzada per la Coordinadora Verde, en Beire (Navarra) amb un taller per a millorar l’aplom parlant en públic. A partir d’aqueix moment comence a observar que la por a parlar en públic està bastant estès, la qual cosa redunda en la nostra invisibilitat i, indirectament, que hagen poques persones que es postulen a ser candidates. Posteriorment vaig detectar un fenomen curiós; hi havia persones que quan eixien al carrer a fer campanya electoral, es posaven darrere de la taula dels pamflets, com un símptoma de la por de parlar amb la gent del carrer. De fet, en el meu treball professional, és una de les peticions més freqüents de treballar en sessions individuals de millora.
En aqueixa i posteriors edicions de la Univerde observe diferents actituds limitants de les persones participants que em fan comprendre perquè el moviment verd en l’Estat espanyol és tan fràgil. L’estar dins del moviment verd durant aquests anys, m’ha permès viure en directe múltiples experiències que em resulten molt significatives.
A partir d’aqueixes experiències Rafa Font, un dels fundadors de la Coordinadora verda, em proposa que tots aqueixos plantejaments els plasme en un blog que comence en 2011. Ho anomene Verds Creixents, precisament per a tenir un exemple d’expressar en positiu, del que és una bona comunicació, ja que explicita la direcció cap a on anar. Reconec que en aqueixa època hi havia molt poca gent que entenia la importància de les formes de comunicar. La meua gratitud a Rafa per recolzar-me.
També en aqueixa època tinc els meus primers clients individuals en política: Florent Marcellesi, actual eurodiputat, Joan Ribó, actual alcalde de València i una de les poques regidores verdes de l’Estat espanyol d’aquell moment (no pose el seu nom per que no m’ha autoritzat). El que em serveix de camp de proves de les meues hipòtesis, que encara tenint una bona base, tota persona que s’ho propose, pot millorar molt més.
A més, altres autores recolzen les meues hipòtesis sobre les actituds limitants inconscients que s’han trobat amb experiències semblants. Per exemple, l’autor de Surplus Powerlessness, Michael Lerner. Va ser un activista contra la guerra del Vietnam i des de jove va estudiar psicologia. Es va adonar que, a mesura que el moviment contra la guerra del Vietnam creixia, hi havia gent que tenia actituds d’impotència (una altra paraula per a desapoderament) sobre poder canviar el curs de la guerra del Vietnam. Va arribar a haver-hi una manifestació d’un milió de persones contra la guerra i encara així, hi havia activistes malastrucs [cenizos] dins de l’organització que qüestionaven la utilitat de les mobilitzacions, quan era la primera vegada a EUA que hi havia una manifestació de tal magnitud! A partir d’aquell moment, Michael Lerner, es va adonar al llarg de dècades de militància que aqueix tipus d’actituds es donaven en TOTS els moviments socials en els quals s’integrava: ecologistes, feministes, sindicalistes, etc. Ara bé, aquest tema ho he explicat amb freqüència en conferències i tallers, però quasi ningú m’ha preguntat com identificar aqueixes actituds i com canviar-les, la qual cosa em frustra molt ja que en l’auditori ningú es donava per al·ludit, no tenia interès per canviar-les o alguna altra raó que desconec. I aqueixa és una dificultat de molts temes, que poques persones s’adonen de com es limiten i moltes menys es posen a fer al sobre aquest tema.
I a més hi ha altres actituds que limiten el moviment verd. Una d’elles és l’excés d’ideologia i voluntarisme (en el sentit de desitjar alguna cosa però ser poc operatiu per a aconseguir-ho), la qual cosa ens porta a estar poc preparades en diversos aspectes: habilitats de negociació, de comunicació, d’organització, diligència en l’acció, etc. Un exemple de l’època de Els Verds Esquerra Ecologista; vam estar un any per a imprimir un tríptic d’afiliació. Tothom volia incorporar el seu matís i retocava el que l’altra havia escrit, l’altra no tenia temps de revisar-ho i ho tenia un mes parat i així fins a un any…
Un aspecte que conec prou i que em sembla millorable fàcilment i ajudaria a tenir més impacte, és el de la comunicació. Des de fa anys he recopilat estudis i recerques on, no solament s’identifica la mala comunicació, sinó, alguna cosa molt més important; com comunicar efectivament. Ara bé, una actitud que no ajuda en absolut és l’escassa motivació que tenen les persones per a aprendre. He impartit professionalment formació en alguns territoris de EQUO i en alguns casos, han hagut persones que han dit, “no se perquè voleu fer cursos per a parlar millor!” i unes altres, simplement no han participat per que no entenien para què es feia formació en comunicació.

Clar que amb freqüència escolte la frase : “No ens trauen en els mitjans”. Açò contrasta amb diverses experiències. Ací va una. Un dia coincidisc amb la portaveu d’un territori i li pregunte si li donen cobertura als mitjans de comunicació i em diu que alguna vegada li demanen entrevistes de la ràdio i que ella “no fa entrevistes per a no deixar malament a EQUO“. I em quede de pedra; no voler parlar en un mitjà i perdre una oportunitat de donar a conèixer EQUO! I per la meua experiència, portaveus que NO porten la veu açò són unes quantes. Est és un exemple de com una actitud limitant implica la poca presència de EQUO en uns quants àmbits.
De manera que la queixa que no ens trauen en els mitjans, en part està baix el nostre control. Una altra cosa és que ens preparem adequadament. Per que, sabent que el nostre missatge verd no és fàcil de “vendre”, necessitem una preparació sòlida per a ser especialment comunicatives.
Ara bé, encara que lentament, cada vegada va creixent més l’interès, la motivació i la implicació per aquests temes de comunicació i molts altres. De fet, amb freqüència, m’imagine com seriosa si els partits verds foren organitzacions que aprenen. En la meua experiència es poden ampliar a moltes més habilitats/actituds: capacitat d’aprenentatge, estructures de consens, lideratge en xarxa, etc. la qual cosa ens donaria un impuls molt important.
Afortunadament, les persones que volen una naturalesa viva, una societat equitativa o aire net, cada vegada es fan més conscients de la utilitat de millorar en àrees com la comunicació, l’autogestió o el funcionament de grups.

Per açò cada vegada treballe amb més persones que estan en una càrrec públic, siga en l’oposició o en el govern i s’interessen per coses tan interessants com fer la transició mental del rol del seu treball habitual al seu càrrec públic, o com fer la transició mental d’oposició a govern. En una formació, un dels participants em comentava que ell era professor d’institut i ara està de director d’una empresa pública i que no li resultava fàcil saber quin era el seu paper i que haguera sigut interessant haver desenvolupat prèviament certes habilitats (negociació, organització d’equips, etc.) que li resultarien útils en el seu nou càrrec.
Per a mi un repte que tenim pendent per a ser verds creixents és fer-nos conscients de les limitacions amb les quals partim i comprometre’ns a superar-les, formant-nos en comunicació, negociació, etc. però no com a coneixements intel·lectuals, sinó per a desenvolupar habilitats i actituds operatives que ens impulsen a ser molt més capaces de crear organitzacions, governs i societats verdes.

Carles Porcel